—Fes-me una abraçada ben forta.

​

Alguna cosa no anava bé, coneixia la Clara des de feia prou temps per poder veure que estava amoïnada. Havíem coincidit deu anys enrere en un gimnàs d’arts marcials i des d’aleshores quedàvem regularment. Les últimes converses no convidaven a l’optimisme i els pitjors pronòstics van acabar fent-se realitat.

 

—M’acabo de separar.

 

La vaig fer seure a la taula que teníem reservada per sopar perquè m’expliqués què havia passat. No va entrar en massa detalls, no tenia ganes de parlar-ne i vaig optar per distreure-la amb la meva darrera frivolitat: un cap de setmana a Edimburg força decebedor. M’havia allotjat a casa de la Fiona, una altra bona amiga amb qui feia tot just un parell de mesos havia viscut un espectacular idil·li. Les meves expectatives eren molt altes, no cal dir-ho, però la Fiona havia canviat, accedia a compartir habitació i llit, però de sexe no en volia saber res. Jo no podia entendre com en poques setmanes la nostra relació havia passat d’aquell tsunami de luxúria i passió a la incomoditat per qualsevol contacte físic.

 

Vaig demanar opinió a la Clara. No era la primera vegada que m’ajudava a desxifrar misteris femenins, és una dona molt directa i sempre diu què pensa. L’estudi de la condició humana és un dels meus àmbits de recerca preferits, fa anys que m’hi dedico i l’he abordat des de perspectives diverses: la biologia, la neurociència, la psicologia..., fins i tot des de la filosofia! Tanmateix, confesso que encara se m’escapen moltes coses.

—No conec la Fiona, però segurament no estava en un moment sexual àlgid i necessitava una altra cosa. Una mica de tendresa, per exemple, cosa que als homes sempre us costa d’entendre. A veure quan se us fica al cap que no tot és follar o no follar i que hi ha tot un univers entremig.

—No és veritat! —em defensava, tot i que bona part de raó sí que en tenia. Precisament, si d’alguna cosa m’ha servit tanta recerca és per adonar-me de com de vast i complex pot arribar a ser aquest univers d’entremig i que el sexe ha d’anar en sintonia amb moltes altres coses.

Probablement, la Clara empatitzava amb la Fiona perquè tampoc es trobava en un moment receptiu i el que menys li venia de gust eren mascles rondant-la. Amb mi podia estar ben tranquil·la. Com us deia, si d’alguna cosa m’han servit tants viatges, tantes experiències i tantes teories relatades al llarg d’aquestes pàgines és per sortir de la lògica típicament masculina de veure la Clara com una amiga que torna a estar soltera, com una oportunitat que cal aprofitar. Comprenia perfectament quina era la seva situació i era plenament conscient de com és de vulnerable una etapa com la separació. La Clara, com la Fiona, «necessitava una altra cosa».

 

Ens vam acomiadar amb una altra abraçada. Desitjava de tot cor que es recuperés aviat, me l’estimo molt i no m’agrada veure-la patir. Va ser en aquest context de tendra innocència que el meu organisme va sofrir un canvi dramàtic. Els meus braços en contacte amb la musculatura de la seva esquena, la pressió dels seus pits contra el meu cos i el seu coll a centímetres de la meva cara em van accelerar el ritme cardíac. Les hormones se’m van disparar, el cor va començar a bombar sang cap al baix ventre i la meva ment es va inundar de desig. Va ser un fenomen tan inesperat com fora de lloc. Vaig separar-me’n, un pèl avergonyit i confiant que no se n’hagués adonat.

 

—Fins aviat, Clara —vaig girar cua i me’n vaig anar cap a casa.